BUDISME I CRISTIANISME EN PRIMERA PERSONA
Francesc Torralba i Jamyang Wangmo.
Entrevista d'Anna Camps
Periodista
El diàleg que heu mantingut al llarg d’aquest temps, us ha ajudat a redefinir la vostra pròpia religió?
Francesc Torralba: Sí, t’obliga a repensar les teves creences, a relativitzar el que és propi. També serveix per buscar diferents punts de connexió entre els diversos universos religiosos, de manera que et permet desenvolupar la voluntat ecumènica i t’ajuda a crear una sensibilitat que et porta a entendre l’altre; la comprensió entre les religions pot arribar a ajudar a entendre les persones.
Jamyang Wangmo: En el meu cas, el diàleg m’ha ajudat a posar les meves idees en paraules que poguessin ser compreses per persones que no coneixen el budisme. Les trobades interreligioses en general les veig des d’un punt de vista pràctic. Com diu el Dalai Lama, no és necessari canviar de religió, sinó prendre d’altres religions allò que pugui servir-nos per enriquir la nostra pràctica habitual.
La falta de familiarització amb la tradició de l’altre limita l’intercanvi?
J. Wangmo: Crec que precisament el diàleg implica explicar a l’altra part les nostres idees per tal que les entengui. No crec que la falta de coneixement d’altres tradicions limiti la possibilitat de dialogar, sempre i quan hi hagi un veritable interès per conèixer la postura de l’altre.
F. Torralba: En el diàleg moltes vegades el llenguatge pot arribar a ser un obstacle, perquè les paraules formen part d’una tradició concreta. Hi ha termes que són idèntics, però que tenen un contingut diferent en una religió o altra. El concepte de meditació, per exemple, és molt diferent en el cristianisme i en el budisme. Per això el silenci és tan important en les trobades ecumèniques, perquè moltes vegades uneix més que no pas les paraules.
Com s’ha observat, en la vostra conversa, el fet que tingueu papers diferents dins les vostres religions?
F. Torralba: Per mi ha resultat molt suggeridor que sigui un diàleg entre una persona que viu unes oracions, uns preceptes morals budistes, i una persona que viu el cristianisme de la laïcitat, de la vida professional i familiar. A més, també introdueix una sensibilitat nova en el tractament dels diferents temes el fet que siguem un home i una dona.
En el diàleg pot haver-hi quelcom de proselitisme?
F. Torralba: En aquest cas no n’hi ha hagut cap afany. El proselitisme és una pràctica molt freqüent en la història de les religions i que algunes encara mantenen en el temps present. En aquest aspecte jo sóc autocrític amb la meva tradició. Moltes vegades, a les missions, els mecanismes d’invitació s’han convertit en mecanismes d’imposició, i això invalida genuïnament el cristianisme, que invita a seguir, no obliga. El Concili Vaticà II, però, en el qual s’elabora un document on es reconeixen les religions no cristianes, és un punt de partida, tot i que segurament s’hauria d’haver desenvolupat més.
J. Wangmo: Jo crec que d’haver-n’hi sí que n’hi pot haver, però llavors ja no serà un veritable diàleg.
Aquest intercanvi és possible només depenent del tarannà dels interlocutors, o hi ha religions que el propicien més que d’altres?
F. Torralba: Jo crec que depèn de dos factors. Per una banda, de la flexibilitat i l’obertura dels interlocutors, i per l’altra del cos doctrinal, el cos dogmàtic d’una religió. Amb això no vull dir que hi hagi religions incapaces, d’entrada, de dialogar. Però hi ha unes històries que marquen, unes tradicions que poden obturar fortament aquest intercanvi. Hi ha religions que s’han sotmès a un procés d’il·lustració, que ja estan més habituades a aquest diàleg. Però tot i que la història de cada religió pesa, crec que el que fa possible la trobada és l’actitud personal de cadascú: un individu fanàtic, fonamentalista, intolerant, que es cregui en autopossessió de la veritat, de cap manera podrà dialogar. La religió és un fenomen ambivalent: pot produir massacres, però també pot ser constructora de pau.
J. Wangmo: Jo no conec totes les religions, però el que sí és cert és que el budisme és bastant apte per al diàleg ja que no té dogmes de fe, sinó un conjunt de temes sobre el funcionament de la ment i sobre la realitat, i les conclusions a les quals arriba depenen en gran part de la discussió i del raonament intel·lectual. Els budistes, al llarg de la història, s’han dedicat a debatre i discutir amb membres d’altres religions.
Aquesta tendència de la societat occidental a recórrer a filosofies i religions orientals pot tenir un caràcter de rebel·lió, o és que realment convencen?
J. Wangmo: Crec que les religions orientals, i particularment el budisme, tenen una base científica i lògica que atrau les persones que no en tenen prou amb una sèrie de dogmes en els quals estan obligats a creure sense cap tipus d’explicació. A més, aquestes religions posseeixen una tradició molt viva de persones que han aconseguit un nivell de saviesa molt alt i que desprenen amor i compassió cap a tots els éssers. Per tant, quan un occidental entra en contacte amb una filosofia religiosa racional i amb persones que practiquen el que prediquen, no és estrany que s’entusiasmi per aquesta religió.
F. Torralba: Jo penso que influeixen diferents factors, en aquest fenomen. En primer lloc, intervé l’atracció pel que és nou: nous símbols, tradicions, fórmules… Un segon element és que hi ha molt esnobisme, hi ha una utilització instrumental del budisme, que es converteix en un element decoratiu. Un altre factor és la pèrdua d’influència social de la religió cristiana a Occident, que ha oblidat pel camí elements com el silenci, la meditació, la contemplació... uns conceptes que generalment associem a fenòmens orientals. El cristianisme s’ha convertit en una espècie de moralina, en una praxi social desproveïda d’elements simbòlics, rituals, místics, contemplatius… I un últim element que cal tenir en compte és la interconnexió comunicativa entre els diferents cossos religiosos, que permet que l’experiència religiosa no vagi tan localitzada geogràficament.
L’epistolari és un mitjà adequat per al diàleg interreligiós?
F. Torralba: Té algunes virtuts, com que permet parlar en primera persona. No hi ha una exposició teòrica, sinó dues persones que parlen. Hi ha un cert exhibicionisme, una exposició de la interioritat de cadascú, del que significa el silenci, la soledat… El diàleg interreligiós real només es pot portar a terme entre persones, perquè les religions, en abstracte, no dialoguen.